Crónicas solares (III)

Una nit de rumba

- Tu i jo vam ser a la Guerra del Vietnam - em va cridar a cau d’orella aquell vell d’alè aguardentòs, ulls vidriosos i mà tremolosa. Em mirava des de l’altre banda de la barra d’aquell xiringo al bell mig de les Festes de Gràcia.

Era una nit de xafogor insuportable. I al carrer Joan Blanques, engalanat de dalt a baix li havien atorgat aquell matí un dels premis del concurs de carrers de les Festes de Gràcia. La secció de vent de l’orquestra encenia al públic amb les rumbes que tocaven una i altre vegada. Sonava Peret. Sonava Un muerto vivo. I sonava així:

Y no estaba muerto, no, no

que estaba tomando cañas

Foto cedida per Cristina Costales

Sorprès. M’havia quedat sorprès. I la cara d’aquell vell m’era llunyanament familiar.

- Probablement m’he excedit en les cervesses i la xafogor m’està trastocant - vaig pensar. - O potser, estava al mig d’una conversa entre dos vells coneguts. Però no, Només era una forma maldestre d’autoengany. S’estava dirigint a mí. Vaig fer-me el despistat i vaig dirigir el camp de visió a la festa.

Com cada any assistia al sopar de veins convidat per la iaia Quimeta que s’entossudia sempre a trobar-me una núvia per aquestes dates i tractava de presentar-me a totes les netes de les seves amigues que estiguessin sense compromís. Al sopar la iaia s’asseia al meu costat. Però s’assegurava de fer seure estratègicament al davant meu les víctimes propiciatòries del seu pla secret. I per descomptat  pactat amb les altres iaies. Però jo sempre li explicava en aquell to de veu del que assumeix el paper de nen petit  que m’estimava més tenir la llibertat de viatjar, de fer cursos d’escriptura creativa o de fer allò que em vinguès de gust. Per més que intentès convèncer-la de que no tenia ganes d’estar compromés, o de dir-li repetídament que les amigues ja me les buscava jo, la iaia Quimeta posava en pràctica aquella tenacitat infatigable pròpia de les dones que van nèixer a la posguerra.

Resiliència en diuen ara els psicòlegs.

En aquesta ocasió, vaig tenir al davant l’Elisabeth, segurament la més diferent de totes les netes de les amigues de la iaia Quimeta que mai m’havien presentat. Duia una samarreta blanca estampada de jeroglífics egipcis, detall que va ser una excusa com qualsevol altre per mantenir una conversa.

Tothom estava engrescat ballant. Havia perdut de vista l’Elisabeth. Molts nois es miraven joiosos la bellesa de les noies, que tentinejaven els seus cossos torrats al sol de la Barceloneta al ritme dels bongos i les palmes. I els nois feien de Peret fent tocar a l’aire una guitarra imaginària i fent-la girar com les aspes d’un ventilador. Tota la cervesa del món semblava haver-se concentrat en aquell espai reduït de carrer i els cambrers rera la barra no cessaven de servir-ne. Tal i com me les bevia la metabolitzava fent-la sortir en forma de suor. Desprès em desfeia d’aquells fastigosos vasos de plástic que desprès tothom llença al terra fent de l’asfalt una catifa cruixent i relliscosa. Sempre preferia una gerra de vidre de qualitat. Però tot i la mania que els hi tenia jo els deixava a la barra. I de nou a la barra es va tornar a dirigir a mí:

- Aquesta cervesa està molt millor que aquell repugnant líquid que ens servien a les cantines de Saigón -.

El vell continuava allà. Com si fos John Wayne apostat darrera la porta esperant al borratxo dolent que ha maltractat la ballarina. Fred. Desafiant. Dur. Només li faltava un escuradents fent-lo rodar pels llavis de forma insolent.

- Jo no he estat a cap guerra. I menys del Vietnam. Ni havia nascut quan va acabar. I per descomptat mai he begut cervesa a Saigón - vaig contestar-li reunint la força mental necessària per enderrocar aquella situació d’un absurd que em va descol·locar.

- Bé noi. Ara ja he de tornar al vaixell de la flota. M’esperen al port de Barcelona. desprès de complir la meva missió -.

Vaig empassar-me un glop de cervesa. Desprès saliva. I desprès una mica més també de saliva. Estava parlant amb el mateix sonat que anys enrera m’havia trobat a un creuer al Nil i que va amenitzar com un bufó a tot el passatge les aventures i desventures per les quals va passar quan va ser destinat a un equip logístic militar dels Estats Units al Vietnam.

- El marine - vaig recordar el sobrenom que li havien posat els meus col·legues en aquell viatge.

- ¡Corre, corre, que ve el marine! - deien rient quan el veien apropar-se a la piscina del vaixell que atravessava el Nil.

I decidit a entaular una conversació amb ell vaig girar-me i en el mateix lloc on hi era “el marine” em vaig trobar l’Elisabeth amb la mirada encesa. Amb la mirada iluminada. I definitivament lasciva, sens dubte. I la noia que vaig conèixer al sopar i sense que tingués temps a reaccionar em va plantar un petó d’aquells que marquen època. Com aquelles irrepetibles actrius de Hollywood. I que representaven el paper d’una dona alfa amb tots els seus its i uts i li feien una repassada a l’actor que s’havia passat distant i impassible durant bona part de la pel·lícula. Com aquells que esperen, qui sap, l’amor de la seva vida.

El cantant i les coristes des de la tarima finalitzaven la cançó de Peret:

No estaba muerto, no, no

estaba de parranda

I tot i que ballar no era lo meu em vaig sentir allieujat de poder comptar amb una parella de ball que coneixia molt bé els secrets de la rumba catalana.